Elx singular (pero xiquico)

[almedia]

La Pujaeta.
A Elx tenim llocs que en conte de nomenar-los pel nom "oficial" ho fem per un popular. Les Quatre Esquines, Les Palmeretes, La Penya, El Trinquet... Al carrer Bisbe Tormo se’l coneix com "La Pujaeta" per la costereta que fa en anar de la Glorieta a Santa Maria, en estar la Corredora més fonda que el Rovellet. El nom popular més antiu encara era el de "Pujaeta de Sant Jeroni" per estar a mijantçant d'eixe carrer la desapareguda Ermita de Sant Jeroni.

[helikelig]

Pues con "la trencá" de ayer, ya podemos dar por descendido al Elche.

Si es que eso de la inclusión forzada tenia que reventar por algú sitio

[almedia]

Esclafar l'ou.
És costum esclafar l'ou de la mona en la front dels amigatxos al descuit. Ensé que se li fa a un xiquet, millor caixcar l'ou ans.
En este temps de costums nous com halloween o tamborets per Setmana Santa seria bo no perdre les nostres tradicions.

[desde la Hoya]

Proceso para crear las monas ilicitanas “monas de Pascua”
-Calfar llet en matalafua i canella.
-Mezclar la llet preparada tibia, en llevaura fresca.
-Possar sucre a la mezcla i añair ralladura de llimo amb teronga.
-Olí, ous i farina, amassa tot be.
-Deixar que puje donan calentor. Tota la Vida se claven dintre del cotxe a ple Sol.
-Una volta la masa haya pujat hay que fer la forma de les mones.
-Esperar a la 2na pujada i cuitar.
Una volta gelades hay que pintar la mona en un pinsell o ploma en aigua u sucre para donar li el color brillant y crear els dibuixos amb sucre característics de la mona ilicitana.

[almedia]

Els Lliçons.
Verdura silvestre molt apreciada a Elx, tant que es venia en la Plaça en manollets. Es poden menjar en ensalada fent uns alls ben picadets, un pessic de sal, oli d'oliva, els lliçons i per damunt el suc escorregut d'un llimó. O en ensalada calenteta, amb ceba i xalecos un poc fregits en oli, i en apagant el foc es posen els lliçons remenejant bé. Boníssima per a mullar.

[almedia]

El Pont dels Gitanos.
Aqüeducte de Riegos de Levante per on passa el Canal per damunt de la Rambla. Nomenat axina perque al costat i baix hagué una rueca de gitanos. Pot ser el més bonico dels ponts del Poble. Té quatre escuts d'Elx als costats pintats en manises en un estat llastimós. Hui dia no es pot vore el seu port complet ja que quan es va canalitzar la Rambla part dels seus pilars van quedar roblits.

Contava el iaio Gasparo: “ … del Pont dels Gitanos eixia el Canal al descubert entre horts de palmeres sembrats, al seu costat anava una sendeta mig amagá entre canyes i matolls que arribava a la Casa de l'Hort de Dins. Recorre aquella senda era com anar per la selva…”.
Hui dia el Pont fa llàstima, el Canal va soterrat i per dalt hi ha asfalt, cotxes, cases i palmeres secalloses.
Un paisatge d'Elx perdut.

[almedia]

Alzabares.
La Partida d'Alzabares pren el nom d'una planta forastera. Quan vingueren els Moros es portaren la planta medicinal Aloe vera del nord d'Àfrica a la qual deien "alzabara". Després de tirar als Moros, els Cristians es van portar d'Ámerica la pitera - Agave americana - a la qual per semblança a l'aloe vera dels Moros la van nomenar igual: alzabara. O bé perque per la zona creixia l'aloe vera o les piteras, el cas és que a aquell lloc el van quirdar "Alzabares".

[almedia]

El Clot del Diable.
Paratge que forma el Vinalopó en passar per un clevill molt profund en la roca calcària. En un altre temps lloc de bany dels il·licitans més atrevits ja que el Clot tenia la llegenda que no tenia fons i més d'un s'havia quedat allí dins.
Fa temps banyar-se al Vinalopó era font de salut com demostren les restes d'un balneari a Novelda. Hui dia banyar-se amb l'aigua del riu és una temeritat a causa de la contaminació amb nitrats, metalls pesats i més porqueres.

[almedia]

Els Terongers de les Clarisses.
Al pati de l’antiu convent de la Clarisses estan unes de les joies botàniques d'Elx: els terongers monumentals. Bastant vellets, han hagut de tindre una vida molt cuidada per les mongetes perque en unes condicions normals ja no existirien.
La flor del taronger s'utilitzava en la medicina popular per a curar els refredats. Així mateix quan et donaven un disgust, com la falta d'algú, sempre hi havia una tasseta d'infusió de flor de teronger per a suportar el moment.

[almedia]

El Rebalçó de Servilleta.
Racés del riu Vinalopó a l'altura de la presa de l'Assut dels Comuns. El llit es fa ample, la qual cosa ha permés el progrés d'un magnífic bosquet de tamarits i de vegetació de ribera. Hàbitat de pardalets ans comuns en l'hivern com les titanetes (Anthus pratensis) o les coetes groguetes (Motacilla cinerea), amés de garsotets, collverts, bilzecs, blauets i, en anys de molt de fret, joïes.
Prop d'allí estan el tallamar de l'Assut dels Comuns i un preciós tamarit centenari, testimonis del que fou la cultura de l'aigua del Camp d'Elx.

[almedia]

Les Torres d'Aznar i d'Estanya.
Paradigma de la conservació del patrimoni il·licità. Són edificacions d'uns cinc-cents anys que formaven part del sistema de vigilància del territori davant dels atacs dels pirates berberiscos.
Hui dia la Torre d'Estanya està totalment solcida i la Torre d'Aznar es va convertir en un puti-club.

[almedia]

La Baranda de l'Antiu Passeig de l'Estació.
Ans el Passeig de l'Estació estava delimitat per una baranda de sillars. En els frontals hi havia dos pedres esculpides amb motius vegetals d'inspiració modernista. L'autor fou el gran Pere Ibarra que li donà protagonisme a les palmes, els dàtils i a l'escut d'Elx. Després de la reforma del Passeig, eixos preciosos frontals els van col·locar a la porta de la bardisa de l'Hort del Gat. I allí estan, cada volta més fets a mistos.

[almedia]

La Pinada de La Marina.
És la massa forestal més gran d'Elx. La franja agrícola que hi ha entre la Serra del Molar i la Mar és la més productiva del Camp d'Elx. A causa del racés de la serra i a la temperatura de la mar en eixa zona mai gela, donant unes collites primerenques i molt bones. Fa més de cent anys i en vista que l'avanç de les dunes d'arena amenaçava els cultius es va procedir a fixar-les plantant pins. El resultat ha sigut un dels paratges més singulars d'Elx. La caminata des del Pinet al Rebollo per la pinada és de les més boniques que es poden fer a Elx.

[almedia]

Els Caragols.
En Elx som de menjar caragols. A les cases del Camp i en algunes del Poble es tenia un sarnatxet amb una boja de tomello dins per a guardar-los. Pero els il·licitans no mengem totes les classes de caragols.

Sí que es mengem:
El caragolet o avellanenc: El més xiquico, es troba per tot a reu, beig amb ratlles fosques. Fet amb tomata i comins.
La xoneta o peter: Mitjanet, en màrgens de bancals i llomes, és el clàssic caragol que es gasta per a fer arròs i conill.
La serraneta: Es troba en la serra baix de les boges, fa un arròs exquisit el que ha fet que estiga pràcticament extingit.

No es mengen:
El barbatxo: En cultius. Gran, de molla negra, en temps de fam sí que es menjaven . Els francesos se'ls mengen rebeculats.
El calapater: En les hortes. Grandot, verdós i bavós. Els catalans se'ls mengen al forn.
El joïo: Viu en pedregals. Roïn, roïn.

[almedia]

La Creu de Terme del Camí d'Alacant.
Era costum en l'Antiu Regne de València posar una Creu a l'entrada dels pobles per a protegir-los dels Moros. A Elx en hagueren tres, a l'entrada d'Alacant, Oriola i Asp. La del camí d'Alacant va estar en el seu lloc fins fa una trentena d'anys que la van traslladar al Museu de l'Ou del Parc, posant en el seu lloc una reproducció . Ara és al pati d'armes del Palau dels Altamira on es poden admirar els seus detalls, la columna de granito original de L'Alcudia, l'escut de la Vila, els seus relleus i alguna cagarrà de colom que té damunt.